Volia estudiar art dramàtic, però la seva vocació es va truncar. Casual i inesperadament, quan un dia va acompanyar a una amiga a fer les proves de dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona, va resultar elegit. Així és com es va endinsar en aquest univers convertint-lo en la seva professió, que sent com “una forma de vida que es fica dins de tu i tu et fiques dins d'ella. Forma part del dia a dia, si canvies, també la transformes”. Li ha suposat, en definitiva, un referent existencial responsable de “com entendre les coses, com entendre el món i la forma d’estimar”.
De tarannà positiu i alegre, aquest coreògraf ja confeccionava les seves peces abans de concloure els seus estudis. Aquesta inquietud i activitat el duu a formar Búbulus Cia. de Dansa el 1991, en els començaments de la qual va estar acompanyat per la també coreògrafa Rosa Muñoz. Des del 2000, al creure que igualment és responsabilitat de creadors i ballarins educar al públic del futur, s'embarca en un projecte infantil derivat de la seva cia..: Búbulus Menuts. Però el compromís del seu ofici no es centra únicament sobre l'escenari. És un amant de la pedagogia i com a tal, imparteix coneixements des de l'aula.
Li resulta impossible definir el seu estil, “és caòtic, desordenat, de moltes maneres, m'agrada molt provar coses i no puc dir que tingui una línia concreta”. No obstant això, és característic en el seu procés de creació la manera que ofereix un tema als intèrprets perquè ells suggereixin el contingut basant-se en les seves pròpies vivències. No obstant, reconeix haver evolucionat al configurar les seves obres. Des d'un to més explícit ha lliscat cap a l'abstracció d'ara, que paradoxalment considera més senzilla i pròxima a la vida. “Ara el que faig és més real i potser per això és més difícil d'entendre, perquè la nostra vida és més complexa que un anunci de televisió”.