Iliacan

Es prepara un cigarret… I un altre… Mentre de la seva boca en surt un torrent de paraules. Paraules que parlen dels seus orígens bascos i que duu tants anys a Barcelona com anys dedicats a la dansa, a la qual va arribar casualment després d'algunes trobades frustrades amb el teatre, sent ja adult. Per aquests anys va ser cofundador de la Companyia Lanónima Imperial, al costat de Juan Carlos García, i ja des de 1990 dirigeix la seva pròpia companyia, Iliacán.
Confessa que el seu fort mai ha estat estar damunt d'un escenari. “A mi sempre m'ha agradat estar darrere [] m'interessa fer ballar a uns altres a través d'un treball anterior de provocació i posterior de composició”. Per als seus intèrprets construeix composicions molt vives i actuals, a través de les quals intenta fer una dansa d'ara, amb reaccions, relacions i moviments com els entenem avui en dia. Peces plenes de vida com ell mateix, de les quals assenyala, a més, que són una espècie de salt al buit on juga alhora amb el dolor i el plaer, i on explora constantment el sentit de la vida.
De la seva visió per a comprendre la realitat, sorgeixen les idees que acaben conformant els seus espectacles, més prop del suggeriment que del dirigisme. “Procuro donar trampolins perquè el públic dugui les emocions a la seva manera”. I en l'arrel d'aquestes emocions és on es troba permanentment el seu propòsit: “Tractar de construir projectes en els quals amb innocència presumeixes que vas a interessar a la gent i vas a proporcionar-los moments de curiositat, emoció i il·lusió”.
No obstant això, aquest artista es qüestiona constantment el seu lloc en aquesta professió. “De vegades crees perquè t’estimin més o per a no avorrir-te. O simplement perquè et paguen”. La recerca d'al·licients es converteix en primordial dins d'un ofici que defineix com dur i moltes vegades ingrat.