“La dansa duta a la senzillesa
màxima d'un moviment seria el batec del cor, que és el
ritme binari de la vida”. El cor s'uneix a la passió que
desborda una dona que li va lliurar moltes hores de nena al ball, en
les festes i en les revetlles, però la seva formació més
rigorosa va venir més tard. Potser per això, per a ella,
l'essència de la dansa com art escènic o plaer, és
la mateixa.
Va anar combinant els estudis de la carrera de Dret amb una formació en dansa eclèctica, passant per diferents tècniques, inclòs el teatre. Però la vida la va anar duent cap a un canvi de rumb, on unes portes es van obrir i unes altres es van tancar. En una de les que es va obrir va aparèixer el que seria el seu company de jocs en la creació i amb el qual compartiria molts anys lliurats a l'escena: Carles Mallol, al que es va unir per a formar la companyia SenzaTempo l'any 1991.
En aquests anys han desenvolupat un llenguatge escènic, físic i poètic en la línia del teatre-dansa, inventant obres tant per a l'aire lliure com per a espais tancats. Creacions que plasmen la naturalesa i el moviment dels éssers humans, amb les seves pors i frustracions; que parlen a través de metàfores de la vida i s'expressen per mitjà de l'associació del moviment, les paraules, l'humor i els objectes quotidians. D'aquesta forma neix un ordre invisible en els espectacles, però sempre amb la suficient llibertat per a seduir al públic i fer-lo entrar en un univers que es pot recórrer per un sens fi de sendes.
Fa puzles. Li encanta escriure els guions de les peces abans de fer-los girar, encara que finalment molts d'ells es quedin en un calaix oblidats. Troba en la literatura i la fotografia les seves fonts d'inspiració. “La fotografia per a mi és un art que és capaç de robar un moment conservant la màgia. D'alguna manera nosaltres també fem el mateix, intentem robar un moment de debò, d'intimitat, d'espontaneïtat i fer que segueixi viu a l'escenari”.
Va anar combinant els estudis de la carrera de Dret amb una formació en dansa eclèctica, passant per diferents tècniques, inclòs el teatre. Però la vida la va anar duent cap a un canvi de rumb, on unes portes es van obrir i unes altres es van tancar. En una de les que es va obrir va aparèixer el que seria el seu company de jocs en la creació i amb el qual compartiria molts anys lliurats a l'escena: Carles Mallol, al que es va unir per a formar la companyia SenzaTempo l'any 1991.
En aquests anys han desenvolupat un llenguatge escènic, físic i poètic en la línia del teatre-dansa, inventant obres tant per a l'aire lliure com per a espais tancats. Creacions que plasmen la naturalesa i el moviment dels éssers humans, amb les seves pors i frustracions; que parlen a través de metàfores de la vida i s'expressen per mitjà de l'associació del moviment, les paraules, l'humor i els objectes quotidians. D'aquesta forma neix un ordre invisible en els espectacles, però sempre amb la suficient llibertat per a seduir al públic i fer-lo entrar en un univers que es pot recórrer per un sens fi de sendes.
Fa puzles. Li encanta escriure els guions de les peces abans de fer-los girar, encara que finalment molts d'ells es quedin en un calaix oblidats. Troba en la literatura i la fotografia les seves fonts d'inspiració. “La fotografia per a mi és un art que és capaç de robar un moment conservant la màgia. D'alguna manera nosaltres també fem el mateix, intentem robar un moment de debò, d'intimitat, d'espontaneïtat i fer que segueixi viu a l'escenari”.
text Sonia Laje per l'exposició"El
rostro detrás del movimiento. La cara de la danza contemporánea
catalana" (Manu Trillo, Sonia F. Lage)
De
l'amagatall al teatre-dansa. De la seva habitació de jocs a
l'escenari. De la innocència al cansament pels anys dedicats al
món escollit. Un home que es transforma cada vegada que surt a
l'espai escènic, però que en el dia a dia s'oculta darrere
d'una timidesa encantadora que deixa pas al riure i a la broma constant.
I fent broma és com, als vint anys, arriba a les arts escèniques, pel teatre de text, però ràpidament es decanta cap a un treball més físic i gestual, tractant de no separar ambdós mons sinó de caminar entremig. “El teatre realment mai em va omplir, em deixava molt poc espai per a la meva imaginació, m'agradava més agafar un llibre i volar que veure la història explicada”.
Té una manera d'entendre la dansa i la vida plena d'alegria, on donant voltes i voltes es va trobar amb Inés Boza. Junts es van ficar dins d'una espiral de la qual va néixer la seva primera peça en l'any 1991, SenzaTempo, que va donar nom a la companyia. D'aquesta manera es va iniciar també la seva trajectòria com creador: “Penso que sense Inés mai hauria fet res, jo no sóc un creador de solos i en la companyia totes les obres les hem signat els dos”. Dins d'aquesta relació artística existeixen rols on cadascun es desenvolupa amb major comoditat.
Sense dubtar-ho, el seu lloc favorit és el d'intèrpret, perquè enfront del públic és on flueix aquesta altra persona que duu dintre, on la vergonya es torna en la seva millor arma per a comunicar. Desferma un personatge que encara conserva la il•lusió del joc infantil que defineix l'actuació, però del qual la innocència es va desgastant pel context que l’envolta. Vol seguir explicant aquests episodis del dia a dia amb els diferents ritmes, colors i humors amb els quals les veu i seguir oferint la poesia visual que a ell mateix captiva i fa viatjar. Però el seu procés creatiu està canviant, influït per les coses que segueix descobrint: “La meva vida ha estat la dansa, pràcticament no hi ha hagut res més, però fa poc he tingut una petita i ha fet que percebi tot aquest món des d'altre punt de vista”.
text Sonia Laje per l'exposició"El rostro detrás del movimiento. La cara de la danza contemporánea catalana" (Manu Trillo, Sonia F. Lage)
I fent broma és com, als vint anys, arriba a les arts escèniques, pel teatre de text, però ràpidament es decanta cap a un treball més físic i gestual, tractant de no separar ambdós mons sinó de caminar entremig. “El teatre realment mai em va omplir, em deixava molt poc espai per a la meva imaginació, m'agradava més agafar un llibre i volar que veure la història explicada”.
Té una manera d'entendre la dansa i la vida plena d'alegria, on donant voltes i voltes es va trobar amb Inés Boza. Junts es van ficar dins d'una espiral de la qual va néixer la seva primera peça en l'any 1991, SenzaTempo, que va donar nom a la companyia. D'aquesta manera es va iniciar també la seva trajectòria com creador: “Penso que sense Inés mai hauria fet res, jo no sóc un creador de solos i en la companyia totes les obres les hem signat els dos”. Dins d'aquesta relació artística existeixen rols on cadascun es desenvolupa amb major comoditat.
Sense dubtar-ho, el seu lloc favorit és el d'intèrpret, perquè enfront del públic és on flueix aquesta altra persona que duu dintre, on la vergonya es torna en la seva millor arma per a comunicar. Desferma un personatge que encara conserva la il•lusió del joc infantil que defineix l'actuació, però del qual la innocència es va desgastant pel context que l’envolta. Vol seguir explicant aquests episodis del dia a dia amb els diferents ritmes, colors i humors amb els quals les veu i seguir oferint la poesia visual que a ell mateix captiva i fa viatjar. Però el seu procés creatiu està canviant, influït per les coses que segueix descobrint: “La meva vida ha estat la dansa, pràcticament no hi ha hagut res més, però fa poc he tingut una petita i ha fet que percebi tot aquest món des d'altre punt de vista”.
text Sonia Laje per l'exposició"El rostro detrás del movimiento. La cara de la danza contemporánea catalana" (Manu Trillo, Sonia F. Lage)
SENZA
TEMPO treballa amb el teatre i la dansa, buscant un llenguatge escènic que traslladi l’espectador al món
del seu imaginari personal. Les seves composicions estan teixides amb la
lògica de la poesia, el contrast i un humor subtil.
Els espectacles de Senza Tempo per teatre o l’aire lliure han estat coproduits per teatres i festivals com el Manchester International Arts, el Jacob's Pillow (USA), el Festival Grec, el Fòrum de les Cultures 2004, l’Expo de Lisboa, el Teatre Nacional de Catalunya, el Mercat de les Flors o el Festival Temporada Alta de Girona, entre d’altres.
Els espectacles de Senza Tempo per teatre o l’aire lliure han estat coproduits per teatres i festivals com el Manchester International Arts, el Jacob's Pillow (USA), el Festival Grec, el Fòrum de les Cultures 2004, l’Expo de Lisboa, el Teatre Nacional de Catalunya, el Mercat de les Flors o el Festival Temporada Alta de Girona, entre d’altres.
Espectacles
creats
| 2008 | "A+, Cosas que nunca te conté" ESTRENA - Festival Teatro y artes de calle TAC, Valladolid. 28 i 29 de maig 2008. |
| 2007 | "L'home, la dona i l'altra
dona" Presentat
al Festival Temporada Alta, teatre de Salt, Girona octubre 2007.
Estrenat el 15 de gener 2008 al Mercat de les Flors, Barcelona. EN REPERTORI 2008 |
| 2006 | "La canción
de Margarita"Peça estrenada el
20 de juliol a la sala MAC del Mercat de les Flors dins del Festival
d' Estiu de Barcelona (Grec 2006)
EN REPERTORI 2008 |
| 2005 |
"L'home
que no tocava de peus a terra" Solo de teatre-dansa estrenat
el 17 de novembre de 2005 al teatre l' Espai, Barcelona
|
| 2004 | "El
Bosque de Marcela" (en
repertori 2006-07) Peça presentada per primera vegada
al Forum de les Cultures 2004, Barcelona.
EN REPERTORI 2008 |
| 2004 | "El Jardí Inexistent" (en
repertori 2006-07) Peça estrenada el 4 de maig al Teatre
Nacional de Catalunya, Barcelona
|
| 2002 | "Peixos
a les butxaques"
|
| 2001 | "Frena
mi amor"
|
| 2000 | "Zahoríes" Estrenada
el 4 de maig de 2000 en el Festival StreetsAhead de Manchester
|
| 1998 | "Lazurd, viaje a través
del agua" Estrenada el 8 de maig de
1998 al Festival StreetsAhead de Manchester
|
| 1997 | "De
tul a tul"
|
| 1996 | "Capricho
als terrats"video-dansa
|
| 1994 | "Capricho" (en
repertori 2006-07) Estrenada el 2 de juliol de 1994 al Parc Güell
dins del Festival Grec de Barcelona
|
"Cien años"
|
|
| 1993 |
"Cuento sin título"
|
| 1991 | "Senza
Tempo"
|