Carta d’un ball-sense-acabar.

Als 13 anys, jo també sentia una urgència desesperada per acabar un cos que, lluny de mostrar-se confús i sospitós, anunciés una certesa davant la mirada de l’altre. No obstant això, el cos que jo intentava construir no tenia bona recepció del públic. Donades les males crítiques i esbroncades, vaig haver de donar-li un gir al guió i adaptar-lo als requeriments del lloc. No va ser una tasca fàcil. Després de diversos ajustaments i tatxons, vaig anar endevinant la corporalitat que s’esperava que fos. Les altres possibles només em visitaven durant els descansos, havien adquirit grans poders per passar desapercebudes. Eren vergonyoses, monstruoses i... ¿O això pensava jo? Potser el que jo veia era allò vergonyós que els de fora projectaven en mi. Pobret de mi! Jo m’ho vaig creure. A diferència dels que caminen seriosos i en línia recta, sabent molt bé qui són i on van, jo anava cos oblic, mirada diagonal, genolls girats. I clar, després estava la llengua. De la paraula, ja ni en parlem. L’exercici de la identitat era difícil a aquella edat; (també ho és ara). Si Idem vol dir "idèntic a si mateix", aleshores, jo és igual a jo? I si no hi ha Un jo essencial, qui són jo? Quin destorb això de tu així i tu aixà, i tu això i tu allò. Primer em vaig esforçar per ser una cosa molt estreta perquè, si de cas, els de fora tinguessin ben clar què era. No és això voler fixar alguna cosa que està en un continu néixer, brotant, florint? Amb el temps aquestes fixeses de l’ésser van començar a provocar-me fregaments als genolls, als colzes i en algunes altres parts del cos. (Encara em passa de vegades). L’esforç per allò estret venia de l’imperatiu de ser mesurable, cos mesurable per als actes de la parla. Òbviament, la meva amplada excedia el seu camp de visió. Jo encara no sabia veure-ho; en aquell moment no sabia mirar-ho. Que diferent seria avui si aquella potència no hagués estat castrada, continguda. O no? És que potser tot el reprimit no acaba sempre trobant la seva sortida? Avui és avui. Jo és avui. Ep! Hem de posar-nos les piles; des de fora ens demanen explicacions. Aquest gest així no, millor així, de mà-rei. Aquest altre d’allà cal seguir assajant-lo; girar el cap tan suau no produeix l’espant que hauria de produir. Els crits, millor d’una altra manera, o bé, no... Estret-los fins a gairebé no escoltar-los... O bé, no, crits, no. Però, com fer-ho? Com saber què era si no coneixia totes les coses que podia ser? I, encara coneixent totes les coses que puc ser, per què ser només una? Quin destorb això de decidir. Je suis d’une espèce qui n’est (pas) (jamais) (encore) arrivée. Aquesta frase d’Hélène Cixous ha marcat el meu cos com un tatuatge. Anomena el que vinc sent. El cos dels 13 anys estava tou i dur alhora. Ja tenia els contorns ben subratllats; per fora anava de pa dur, però per dins no era més que pa mullat. (No us penseu que la cosa ha canviat gaire). Però aviat em vaig convèncer de ser una cosa, o algú. Vaig haver de fer-ho. En tot cas, era Un, un ésser d’aparença humana, que assumeix que ser Un és tenir un únic nom i caminar d’una certa manera, seure d’una certa manera, vestir-se d’una certa manera. Quin alleujament... Quin alleujament? Fer amics suposava això. Pertànyer a un grup, formar part de la conversa, participar-hi on el reconeixement de l’altre fa que jo existeixi era l’empresa de cada dia. També l’angoixa. Ei! La teva mirada em completa, conforma el que estic per ser, a cada moment, a cada instant. Amiga, amic, digues: què veus? què veus? què soc? soc igual que tu, que ella, que ell? Tanmateix, el caminet de molles que anava deixant sabia bé el que feia. Si bé el pa el comprem majoritàriament en barra, sabem que les formes en què pot esdevenir són moltes, múltiples. I sí, el pa continua sent pa, però ¿no és la identitat potser un joc d’identificacions? Jouer en francès és jugar i performar. Apa. Vés. Mira, si és que jo havia de ser ballarí-contorsionista, si no, com respirar suau en aquell poble? El meu cos-poble va fracassar en l’intent de ser Un. Òbviament. Poblats inevitablement de molts, em vaig veure en una bona baralla amb els de dins i amb els de fora. Van passar els mesos, els anys. Els de fora diuen que soc una cosa, que tinc els braços forts, però ves a saber. Pel que fa als de dins, ara està millor la cosa, fem comissions, ens organitzem. Què tal? Com vas? Anem sent. Ja no autoritzem tan fàcilment als de fora quan ens diuen seu així, o menja aixà. Qui són jo? Som el meravellós ball-sense-acabar. Encantat! Inacabat! És així. Punt final...

Jo florencio no és Un solo de dansa. Tampoc és un relat autobiogràfic i molt menys un retrat d’algú inventat. No se m’acudiria! És dansa, això sí. Però tampoc és només Una. El Jo marca una unitat, però sempre enganyosa, mai creïble. En tot cas, és una singularitat qualsevol. Florencio és un nom, però aquí també ÉS verb. (Encara que en aquest ball no us refieu del verb Ser). Florenciar. Jo florencio. Tu florencies. Ella florencia. Només és possible florenciar des de diversos llocs de mira. És una lectura contrastada de múltiples gestos, balls i corporalitats. És cert que el lloc d’enunciació és un, Un cos qualsevol, però de debò us dic, gens fiable, sempre fugitiu. Assajar aquest ball-sense-acabar és florenciar entre unes que han estat i aquest que ve sent. La resta està per venir. Assajar és repetir però diferent. Florenciar és gairebé com diferenciar. És un ball de mímica, però no mimo res. No dic res, no represento res. Un mimo que no mima. Balle sol-amb i moc les mans. Voilà. Però aquí ballar és florenciar. Aleshores tot néixer. Florenciar també és torsionar els contorns per alterar el sentit. No obstant això, tot és significatiu, no hi ha significat. Encara que aquí la forma és contingut. Jo florencio és un projecte de ball, de ballar, sense més. Bastant superficial. És també un manifest. Jo manifesto que soc ballarí-contorsionista-mimo i que ballo. Ja està. Així és. Punt final...

<Hi ha molta esperança, però no per a nosaltres> Franz Kafka

Un peix en ple fenomen migratori de l'oceà al riu alt, amb l'objectiu de fresar per morir, és expulsat de la llera del riu per un xoc d'onades, i queda estirat a la riba, aletejant, a uns quants metres de l'aigua.

Durant la residència, l'objectiu de treball serà la investigació sobre el moviment pur, trobar noves fronteres sobre la base de la línia del treball i llenguatge que vinc desenvolupant, tant en aquesta proposta coreogràfica com en anteriors. Trobar, aprofundint, el moviment que m'és més propi.