Què hi pot haver de «jondo» als balls «chicos»?

Doncs ni un pèl, com no sigui per als de casa seva, «jondo casolà» per a una família que tingui tan poc sentit de la sobrietat que arribi a emocionar-se amb aquests ballarins, tan poc sobris com ells, que no saben fer més que « moneries» retorçant-se i fent ganyotes amb la cara.

Menys bromes, senyors, que l'art jondo és una cosa molt seriosa.

Vicente Escudero “El meu ball”

Vull apropiar-me d'aquests balls «chicos», balls que no són suficients, que són poc seriosos, sobris o purs, balls que són poc. Desitjo apropiar-me del terme i posar en valor el mil llets del que és bastard, que gràcies al seu no hermetisme i promiscuïtat, deixa entrar altres temps i llocs actualitzant la identitat del tradicional. Doncs és en aquesta doble temporalitat, en aquests mecanismes de construcció ficticis entre allò tradicional i allò nou, on fabricar uns balls d'anada i tornada on es trobi el folklore d'un grup humà marginal assentat en un territori concret, el flamenc, i el que podria ser el folklore de la postmodernitat, la dansa contemporània. Des d'aquí, practicar la convivència d'ambdues gramàtiques de moviment, arxius musicals de cadascú, compartir el context de cada món i fer-lo servir com a dramatúrgia, com a ritu i festa, relacionar estètiques per sostenir o no la necessitat de l'argument. Del tablao al teatre, del disc a la cova, del gremi a l'afició, de la professionalització a la festa improvisada.

El ball és el meu ofici, la cosa que jo practico, on aspiro a certa mestria. La dansaire experta desitja l'aparició d'una forma en un cos, balla al peu del canó d'una o altra possibilitat. Es mou entre l'abundància i la falta, amb tot, la chicha i la ficció. Aprèn a sostenir-se en l'en la desestabilització. En la trobada amb la cançó, la dansaire es llança també al que encara no produït però des d'una lògica encara més distant. És una agosarada, fa com si sí sabés i ho aconsegueix fer. Com l'ignorant de Ranciere, titila entre el saber i el no saber colant-se en tots dos, barreja coses estant atenta als afectes i la seva brúixola és el plaer contingut en el fer. D'aquesta manera qualsevol pla o teoria és susceptible de ser actualitzat per la pràctica, mantenint-se sempre encara per definir.

La dansaire-cantant es torna audaç en el seu estudis de erudita ignorant, si la vida crida ella canta la cançó de la fricció entre formes i les forces, entre la carn i el significat, entrant en la potència de el tutti froti, clamant la urgència per trobar altres pràctiques i altres maneres de produir coneixement, esquerdar els estatuts i disciplines gràcies a allò que està a l'abast de la mà, sostenint-se en el joc i el plaer.

Cúmul és un treball que sorgeix de la curiositat per la formació de figures geomètriques, en concret figures relacionades amb els fractals.

Estudiant aquestes formes, hem identificat certs patrons i rols. A partir d’aquests rols, hem creat el nostre propi codi, el qual, traslladat al cos i al moviment ens ha donat un llenguatge compositiu específic.

Profunditzant el concepte dels fractals arribem a descobrir l’espiral de Fibonacci i en conseqüència la Successió de Fibonacci, en la que basarem el nostre treball.

Decidim desenvolupar una sèrie d’estratègies i jocs al voltant d’aquesta successió. Creem una sèrie de normes molt estrictes que a través del seu engranatge passen a ser el nostre propi llenguatge.