Núria Crespo Pérez
Núria Crespo Pérez (Alzira, 1997) ballarina. La seua pràctica artística es desenvolupa entre la interpretació, la creació i la pedagogia, amb un interés especial pels processos d’investigació del cos, el moviment i la improvisació-composició, amb una comprensió transcategòrica de la dansa.
Formada en dansa contemporània i pedagogia de la dansa, ha desenvolupat els seus estudis al Conservatori Professional de Dansa de València i al Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona. El seu treball es nodrix de diverses aproximacions a la dansa i al moviment a travessades per les mirades i pràctiques de Rocío Pérez, Maite Bacete, Gema Gisbert, Emma Romeu, Marta Fernández, Santiago Ribelles, Lipi Hernández, Andrés Corchero, Juan Carlos Lérida, d’entre altres i el seu pas per la HZT a Berlin.
En l’àmbit de la creació, ha format part del Col·lectiu Tal Vegada junt amb Emma Romeu on han presentat les peces escèniques: Tal Vegada (2018), Inventari (2020), Roser (2023) amb el suport d’Espai Inestable i Festival Russafa Escènica. Junt amb Bernat Sanjuan presentà en 2021 Opus.0, i Al cim, un cos penjant (2022) amb el suport del festival Migrats, Graners de creació i Espai Inestable. Actualment, desenvolupa Morphopop, projecte que ha estat recolzat pels Laboratoris d’investigació de l'IVC, Motors de Creació de l’APDCV junt amb Elena Córdoba, el Graner i La Mutant, on es va estrenar la primera peça escènica Morphopop: Arranque.
Morphopop
Morphopop és un marc d’investigació dancística que reuneix tres perspectives interdependents: la metodològica, la investigadora i la creativa-coreogràfica. El projecte té la voluntat de generar un estat físic present, potent i complex, a través de dos eixos centrals del treball, com són morpho (forma/canvi) i lo pop (els principis dinàmics del vocable pop, el gènere musical o marc artístic i la cultura popular).
Morphopopejar és alterar i modificar la forma a través del pop o d’allò popular, o modificar allò pop a través de la forma. És la tensió en si mateixa, l’estranyesa de la mescla que genera identitat o l’estranyesa de la identitat com a conseqüència de la seua mescla. Utilitzem l’estat físic, l’imaginari que acompanya el pop, la senzillesa de la seua estructura, la ficció de les lletres i l’estereotip, per tensar la relació entre el cos, l’espai i la música a través d’eines que ens permeten surfejar el tema musical; és a dir, trencar la literalitat de totes estes capes del pop i jugar-hi, construint un cos potent, que es desborda de si mateix i es descobreix joiós en allò que troba. El cos del morphopop està sempre travessat per tensions, pels afectes i les potències que el mouen, per la trajectòria de qui el balla i per la música concreta que l’agita.
….
És possible una convivència entre el caràcter excessiu del morphopop (pop) i la subtilesa, allò invisible?