Olga Mesa
OLGA MESA és una figura clau de la dansa contemporània espanyola, amb una trajectòria artística que transita entre la dansa, la performance, el cinema, la instal·lació i les arts visuals. El seu treball es caracteritza per una forta implicació del cos com a eina de visió i narració, amb una presència constant de la càmera com a còmplice creativa. Després d’iniciar la seva carrera als Estats Units, torna a Espanya i crea la seva pròpia companyia a Madrid, desenvolupant peces com Lugares Intermedios i Europas, aquesta última premiada i reconeguda a nivell internacional.
A mitjans dels anys 2000, es trasllada a França, on funda la companyia Hors Champ // Fuera de Campo i inicia una nova etapa marcada per projectes col·laboratius, investigació escènica i accions performatives vinculades a institucions artístiques i universitats. Entre els seus projectes destacats hi ha les sèries temàtiques Más público, más privado i LabOfilm&1: El lamento de Blancanieves, que integren cos, film i instal·lació en formats evolutius i participatius. També impulsa processos pedagògics i de transmissió amb joves artistes europeus, mantenint un diàleg constant amb les arts contemporànies.
Des de 2012 codirigeix amb Francisco Ruiz de Infante una intensa etapa de creació compartida amb la tetralogia Carmen // Shakespeare, culminada amb la peça de llarga durada La Total. El seu treball ha estat reconegut amb la distinció de Cavaller de les Arts i les Lletres per part del Ministeri de Cultura francès. Darrerament, impulsa projectes com Una Mesa Propia (danza de manos), inspirat en l’obra poètica de la seva mare, i la retrospectiva RE-VISION(ES) al CGAC. Olga Mesa continua activa en noves creacions i processos de transmissió artística a nivell internacional.
Hors Champ // Fuera de Campo
Durant la meva residència d’escriptura i transmissió a La Caldera, vull revisar, activar i expandir en l’espai un vocabulari «inacabat» que he anat formulant al llarg dels processos d’investigació en les meves creacions. Aquest vocabulari és per a mi una eina de formulació, transmissió i activació de l’espai en diàleg amb el cos, convidant-lo a posar en pràctica futures narracions possibles. En la primera etapa d’aquesta residència, m’ubicaré en aquells «llocs intermedis» entre l’escriptura i el cos, entre el pensament i els espais del sentir, com a lloc d’interrogants necessari. La memòria dels espais-dispositius existents en les obres del meu repertori serà el punt de partida per a la construcció d’una nova cartografia de visions, amb vista a la meva futura creació/transmissió per a ballarines que desitjo dur a terme l’any 2027. Les memòries dels espais-temps —durant els somnis, els dies i les veritats— viatjaran al llarg de la residència amb els seus cossos «evocats» dins d’una «línia del temps» discontínua i fragmentada, connectats entre si de manera enigmàtica.
En la segona etapa de la meva residència, obriré el meu laboratori a noves presències «espacials» mitjançant pràctiques obertes dirigides a un grup convidat de participants i a diàlegs creuats amb el dramaturg Roberto Fratini, la comissària Nekane Aramburu i l’artista multidisciplinari basc Francisco Ruiz de Infante.
estO NO eS Mi CuerpO
Residència tècnica i pre-estrena dintre de Corpografies del nou projecte de Compagnie Hors Champ, Olga Mesa i Francisco Ruiz Infante, estO NO eS Mi CuerpO, que es va estrenar al desembre del 2019 a Pôle Sud, Estrasburg (França).
El solo estO NO eS Mi CuerpO (això no és el meu cos) és la primera part de la trilogia Res, non verba, que Olga Mesa comença al 1996, en col·laboració estreta amb l'artista visual Daniel Miracle, amb la necessitat de qüestionar el pensament del cos i els seus desequilibris com a lloc de trobada amb la mirada de l'altre.
Ara, més de vint anys després, Mesa revisita el seu icònic solo fent un fascinant treball de transmissió juntament amb la ballarina Natacha Kouznetsova i l'artista multimèdia Francisco Ruiz de Infante. Amb un llenguatge cru i intens, posa el focus en les manifestacions involuntàries del cos i les seves emocions. Un cos que transita entre l'estat de vigília i les deflagracions de gestos i que es mostra en la terrible bellesa de la seva derrota. Un univers enigmàtic que es desdoblega en el cos de Natasha Kuznetsova amb una delicadesa i una força captivadores, on la video-instal·lació de Ruiz de Infante i la càmera formen part del dispositiu performatiu. És un viatge d'allò íntim, del qual també formen part el cinema de Tarkovsky i l'univers de Magritte, a qui la coreògrafa respon a la seva 'Ceci n'est pas une pipe' amb el títol de la peça 'Això no és el meu cos'.
