Reinaldo Ribeiro
Reinaldo Ribeiro. Artista Transoceánico - Bitch Conceptual - Amant Afrofuturista. Va néixer a Rio de Janeiro, Brasil. El seu treball transita entre els camps de la coreografia, les arts vives i el "perreo cósmico". Explora allò que ell defineix com a concepte 4P: la relació entre el polític, el poètic, el personal i el patètic. Té un interès especial en una escena expandida i en pràctiques i projectes que activen el pensament i la mirada decolonial. Desenvolupa la seva carrera com a creador i performer entre Barcelona i Tenerife mantenint una estreta relació amb el sector cultural d’aquestes tres ciutats.
És cofundador del col·lectiu Lamajara (Barcelona) i codirector entre 2013 i 2020. Col·labora com a intèrpret amb el coreògraf Aleksander Georgiev (Bulgaria), Andre Uerba (Portugal) i amb United Cowboys (Holanda). És artista associat a Art House (Eindhoven).
En els seus últims estudis 2019/2020 va realitzar el Màster en Pràctiques Escèniques i Cultura Visual de la UCLM i el Museo Reina Sofía (Madrid). Des de 2014 porta a terme el projecte "let me make you move" especialitzat en direcció de moviment per a publicitat i pel·lícules. La seva creació més recent, NO/MAS/SACRE, arriba a Barcelona al Mercat de les Flors temporada 25/26 després de passar per Brussel·les (Le140 Theater) / FAM (Tenerife) / SPIDER Festival (Eslovenia). Al 2026 estrenarà el capítol 1: Arder Épica, peça que tanca la trilogia que ha desenvolupat des de l’any 2020.
Funeral Parade of Roses
"Funeral Parade of Roses": liturgia para masculinidades fallidas
Existeix un moment sagrat en el ritual de l’afaitat on la navalla, en fregar la pell, revela més que una superfície lampiña: despulla l’arquitectura fràgil del masculí. Aquest projecte neix d’aquesta escletxa, d’aquest interstici entre el que es depila i el que sagna, entre la cuirassa i la seva fractura.
Ribeiro obre aquesta investigació per a la creació d’una peça escènica per a 5 o 7 performers que es situa entre pràctiques somàtiques com: tantra yoga, el breathwork, la veu en una mena d’"opereta tàntrica". Un projecte que s’erigeix com una cerimònia performativa mitjançant el gest radical de l’afaitat col·lectiva.
La geometria del cos ens condemna a punts cecs: la nuca, l’esquena, el perineu que només les mans d’un altre poden il·luminar. Així, la investigació pren l’afaitat com a punt de partida, com un acte de confessió tàctil: s’estableix un diàleg sense paraules on la vulnerabilitat deixa de ser un risc per convertir-se en pacte.