Carne de Canción

Laila Tafur

El ball és el meu ofici, la cosa que jo practico, on aspiro a certa expertesa. Desitjo l'aparició d'una forma en un cos, ballo al peu del canó d'una possibilitat o l'altra. Em moc entre l'abundància i la falta, amb tot, la txitxa i la ficció. Aprenc a sostenir-me en la desestabilització. En la trobada amb la cançó, em llanço també al que encara no està produït però des d'una lògica encara més distant. Una agosarada que fa com si sí que sabés i ho aconsegueix fer. Com la ignorant de Ranciere, titi-lo entre el saber i el no saber, colant-me en tots dos, barreja coses estant atenta als afectes i la seva brúixola és el plaer contingut en el fer. La dansaire-cantant es torna audaç en els seus estudis d'erudita ignorant, si la vida crida, ella canta la cançó de la fricció entre formes i les forces, entre la carn i el significat, entrant en la potència del 'tutti froti', clamant la urgència per trobar altres pràctiques i altres maneres de produir coneixement, esquerdar els estatuts i disciplines gràcies a allò que està a l'abast de la mà, sostenint-se en el joc i el plaer.

En aquesta peça poso en crisi llocs centrals que salvaguarden el saber, l'acadèmia o la universitat, que treballen principalment en l'acumulació de dades, a més de privilegiar el saber teòric enfront de l'encarnat. Calen pràctiques que produeixin coneixement des del lúdic i plaent; en el meu cas m'apropio de la disciplina musical i invento una sèrie d'exercicis casolans, amateurs o DIY que aconsegueixin aproximar-me per una banda a la producció sonora i per un altre a la generació de sabers. Aquests impliquen cantar temes de Whitney amb lletres de Ranciere, llegir contractes de treball o convocatòries i les seves clàusules legals com un cant gregorià, musicar amb un Casio una conferència a temps real. I si sí que formes part d'una elit, com és el cas quan et dediques a la dansa contemporània, i trobes plaer en aprofundir en un saber específic, hi ha un altre exercici per invertir jerarquies de poder: passar de 'tocar a' a 'deixar-se tocar per' de manera que es practiqui la simetria entre l'escolta i la voluntat, entre el llenguatge i la carn i seguir posant en crisi certs rols, invertint-los, desdibuixant els límits.