Carne de Canción
El ball és el meu ofici, la cosa que jo practico, on aspiro a certa expertesa. Desitjo l'aparició d'una forma en un cos, ballo al peu del canó d'una possibilitat o l'altra. Em moc entre l'abundància i la falta, amb tot, la txitxa i la ficció. Aprenc a sostenir-me en la desestabilització. En la trobada amb la cançó, em llanço també al que encara no està produït però des d'una lògica encara més distant. Una agosarada que fa com si sí que sabés i ho aconsegueix fer. Com la ignorant de Ranciere, titi-lo entre el saber i el no saber, colant-me en tots dos, barreja coses estant atenta als afectes i la seva brúixola és el plaer contingut en el fer. La dansaire-cantant es torna audaç en els seus estudis d'erudita ignorant, si la vida crida, ella canta la cançó de la fricció entre formes i les forces, entre la carn i el significat, entrant en la potència del 'tutti froti', clamant la urgència per trobar altres pràctiques i altres maneres de produir coneixement, esquerdar els estatuts i disciplines gràcies a allò que està a l'abast de la mà, sostenint-se en el joc i el plaer.
En aquesta peça poso en crisi llocs centrals que salvaguarden el saber, l'acadèmia o la universitat, que treballen principalment en l'acumulació de dades, a més de privilegiar el saber teòric enfront de l'encarnat. Calen pràctiques que produeixin coneixement des del lúdic i plaent; en el meu cas m'apropio de la disciplina musical i invento una sèrie d'exercicis casolans, amateurs o DIY que aconsegueixin aproximar-me per una banda a la producció sonora i per un altre a la generació de sabers. Aquests impliquen cantar temes de Whitney amb lletres de Ranciere, llegir contractes de treball o convocatòries i les seves clàusules legals com un cant gregorià, musicar amb un Casio una conferència a temps real. I si sí que formes part d'una elit, com és el cas quan et dediques a la dansa contemporània, i trobes plaer en aprofundir en un saber específic, hi ha un altre exercici per invertir jerarquies de poder: passar de 'tocar a' a 'deixar-se tocar per' de manera que es practiqui la simetria entre l'escolta i la voluntat, entre el llenguatge i la carn i seguir posant en crisi certs rols, invertint-los, desdibuixant els límits.
Dames de companyia intermitents: Ana Buitrago, Amalia Fernandez.
Agraïments: David Montañes.
Amb el suport de: La Caldera, CC Barceloneta, Colectivo RPM-MIT, Teatro Pradillo, C3A Andalucía i Centro Lorca.
LAILA TAFUR. Vaig néixer a Granada, vaig ser estudiant d'intercanvi de dansa a la Universitat d'Art de Reykjavík i La Politècnica de Lisboa i finalment em vaig llicenciar en Coreografia a l'Institut del Teatre de Barcelona. El 2017-18 vaig cursar el Màster MPECV del Reina Sofia i la Universitat de Conca, on comença el meu interès per la cançó i l'aproximació amateur a la producció de coneixement. Aquesta investigació continua al PEI del MACBA entre 2020/21, on la meva implicació amb l'encarnació del pensament crític creció. Aquest estudi ha pres el número de “Carn de Cançó”, fent conviure l'aproximació amateur a la producció sonora, amb l'ofici de ballarina professional en què sí que predomina l'especialització i l'aspiració al mestratge. Els meus treballs en solitari s'anomenen “La meva arma”, un western flamenc, premiat com a ballarina excel·lent en Massança 2012; “Sosobres”, sobre la pròpia dansa, una feina molt meta i “Monstre”, sobre l'indecible, el salvatge i indomesticable, nominat als premis de la crítica de Barcelona com a millor sol i millor intèrpret 2018. Amb “Drone”, vaig guanyar el Premi a millor intèrpret al Certamen Coreogràfic de Madrid 2015 do Tempo, American Dance Festival, i han estat presentats a nombrosos festivals. Com a intèrpret he treballat per a Javier Le Roy, Janet Novas, Jerome Bel, Albert Quesada, Lipi Hernandez, Carmelo Fernandez o Charo Martín. Actualment combino el meu treball de creació amb el de docent al Conservatori Superior de Dansa de Màlaga.
Més sobre Laila Tafur a La Calderadissabte 29 d'abril, a les 20h
diumenge 30 d'abril, a les 13h
durada 50 min.