Quatre octaves i mitja
'Nosaltres, la Mónica Muntaner i la Rosa Muñoz.
Vam néixer l’any 1966, som filles de pares amb ideals progressistes i vàrem viure la nostra infància sota la dictadura del General Franco. Vam viure la nostra joventut amb la il·lusió d’aconseguir una democràcia, que finalment va resultar fallida i vam arribar a la maduresa tard, bastant tard, molt tard.
Nosaltres vam ser mares als 40 i molts.
Nosaltres som de la generació del Linda i el Super superman de Miguel Bosé.
No sabem res de música, no sabem tocar cap instrument, no sabem cantar, cap de les dues afina, i ni tan sols tenim la capacitat de mantenir un ritme constant durant massa temps.
Ni idea del que són blanques, negres o corxeres.
I mai hem taral·lejat una cançó mentre ens dutxàvem.
Però nosaltres el que sí sabem és que ens agrada vestir-nos com les estrelles del rock, pujar a un escenari , i que ens facin fotos.
Ens agrada mirar i veure cinc mil persones cridant i saltant davant nostre. Cinc mil persones desmaiant-se als teus peus et poden trastocar el cap , però una de sola també pot fer-ho.
També ens agrada beure cervesa, a mi més que a la Rosa , que és més de Mirinda de taronja.'
PAUSA
Tots hem bordejat algun cop el precipici per culpa d’una persona.
A tots se’ns ha mort algú ofegat en un riu.
Abans de morir la Rosa i jo, despentinades i guapes, amb cara d’haver-nos drogat alguna vegada, volem fer un concert.
4,5,6,7
En aquesta trobada La Rosa i la Mònica volen compartir l’ última etapa del procés de la peça escènica Quatre octaves i mitja, el NO CONCERT un concepte de show que apunta el que sembla serà un concert, però que mai arriba a concretar-se.
A partir de la biografia de Jeff Buckley (músic virtuós de bellesa eterna que va morir en estranyes circumstàncies), que s’utilitza com a fil conductor sobre el qual imaginar i ficcionar, ambdues coreògrafes fan incursions en temes com la malenconia, la vellesa, la mort, l’amor, l’atzar, la tristesa i l’humor…
Textos originals, lletres de cançons, melodies conegudes que remeten a la memòria col·lectiva, versions de temes musicals ja existents…descriuen poèticament un univers fragmentat ple de sensacions, formes i textures.
Jeff Buckley, Alaska, La Terremoto, Umberto Tozzi, Raphael, Shakira, Charol…són alguns dels artistes seleccionats per versionar-ne temes que resulten, per la seva expressió i sensibilitat, propers al món i l’imaginari de la Mónica i la Rosa.
Autoria i direcció Mònica Muntaner i Rosa Muñoz
Textos Rosa Muñoz
Interpretació Mònica Muntaner i Rosa Muñoz
Direcció coreogràfica Mònica Muntaner i Rosa Muñoz
Coproducció Quinzena Metropolitana, Antic Teatre, Festival SÂLMON< i col·laboració de La Poderosa.
MÒNICA MUNTANER I ROSA MUÑOZ són dues ballarines amb un llarg recorregut, pertanyen a una mateixa generació. Ambdues artistes van començar la seva trajectòria professional com a ballarines /intèrprets, però van tenir la necessitat d'allunyar-se d'un format que no les acabava de satisfer, per desenvolupar la seva feina, iniciant la seva pròpia investigació i trobant el seu propi llenguatge. Totes dues van promoure projectes on la co-creació es convertia en una nova manera de fer dins de l'escena més contemporània. A més, van coincidir en l'interès de generar diferents estructures relacionades amb el llenguatge del cos i el moviment, que anaven més enllà de les pròpies creacions, des de les quals han impulsat projectes de recerca, formació, marcs específics per l'exhibició, suport a la nova creació i les noves generacions... tot al voltant dels nous llenguatges escènics.
Més sobre Monica Muntaner, Rosa Muñoz a La CalderaLink Salmon<