El futuro, manual de instrucciones

CRIS CELADA - EL POLLO CAMPERO, COMIDAS PARA LLEVAR
Sofía Montenegro

EL POLLO CAMPERO, COMIDAS PARA LLEVAR. Cristina Celada estudia Pedagogia i Art dramàtic, moviment escènic, clown i doblatge. El 2005 es muda a Barcelona, on desenvolupa la seva pròpia activitat teatral, combinant creacions de tall més contemporani amb espectacles de cabaret i cafè teatre. Interessada a desdibuixar les línies que limiten allò que anomenem teatralitat, quins elements són necessaris perquè un fet sigui teatral, de quins podem prescindir? També treballa al voltant de la idea de barrejar alta i baixa cultura, pop i pensament, cabaret i llenguatges contemporanis a escena. I desbordar l?escenari, treure el teatre de la sala de teatre. En els darrers temps ha format part del Col·lectiu ARTAS, associat a La Poderosa (Barcelona); ha treballat a l'equip de Bad Translation, un muntatge de Cris Blanco; ha estat actriu a la companyia El Conde de Torrefiel a La noia de l'agència de viatges ens va dir que hi havia piscina a l'apartament. Entre el 2017 i el 2022 va formar part del col·lectiu d?artistes associades a MacBa, on va activar les exposicions de Joan Brossa, Jaume Plensa, Charlotte Posenenske i Art d'Acció. I creat projectes propis per al museu, com a Condicions de Treball, una investigació ritualitzada sobre les condicions materials a la vida dels artistes, un dels seus temes preferits. Crea coses per a l'escena a la meva pròpia companyia, El Pollastre Çampero menjars per emportar, amb la qual ha presentat 4 espectacles: Sekvantaro: peces codependents de durada relativa en què les actrius intentaran no fer teatre (2014), Les actrius sempre menteixen ( 2017), Parecer Felices (2019), i El Futuro (2022) Des del 2014 forma part del col·lectiu Leer es Sexy, que crea peces escèniques i audiovisuals barrejant de pensament crític i cultura pop a través del doblatge.

UNIVERS ARTÍSTIC DE LA COMPANYIA. Travessant aquestes línies de treball, m'interessa preguntar-me, qüestionar-me la vida; són preguntes que em faig pel fet d'estar viva, em pregunto en l'acció: Com ens afecta viure a la ciutat que vivim, al país, al món? Com afecta el que veiem al carrer, el que llegim als diaris, al teatre que practiquem? Com es relacionen l'entorn i la pràctica teatral del Pollo Campero, menjars per emportar? Què és fer teatre contemporani? Quelcom és contemporani pel fet de fer-ho ara, al nostre present? No intento buscar respostes a aquestes preguntes - perquè intueixo que la resposta és múltiple -. No m'interessa respondre, sinó més aviat deixar que les preguntes mutin, canviïn de lloc, es recol·loquin. Em faig preguntes més per amor al qüestionament que no pas per amor al coneixement. Investigo amb aquestes preguntes posades, amb aquests interrogants al cos entro a assajar. M'interessa la idea de recorregut, moure les persones de lloc, moure'ns amb les persones, no estar sempre al mateix lloc. M'agrada que el teatre arribi a les grans sales, a les petites ia les cases, als festivals i als barris, que sorgeixi i passi en un context, que no es quedi en un diàleg entre entesos, que transcendeixi i vagi a algun lloc que no sigui "casa", que vagi allà on no estigui còmode. M'interessa treballar en xarxa: Treballar amb persones, col·lectius que treballen al mateix lloc i de vegades alhora que nosaltres, compartir, contagiar-nos.

SOFÍA MONTENEGRO va estudiar Belles Arts i Estudis Culturals entre Utrecht i Madrid, i un màster a Art Praxis al Dutch Art Institute. Ha estat seleccionada dues vegades per als Circuits d'Arts Plàstiques de la Comunitat de Madrid, ha rebut una Ajuda de Creació INJUVE i ha estat guardonada amb el Jan Zumbrink Prijs i el Piet Bakker Prijs (Països Baixos). També ha estat resident del CA2M i LCE, i ha col·laborat en projectes i residències a l'Addaya Centre d'Art Contemporani (Mallorca), Lloc a Dubtes (Cali) o Kunstverein Munic (Munic), per citar-ne alguns. Entre altres ciutats, la seva obra s'ha exposat a Reykjavík, Gijón, Madrid, Amsterdam o Tilburg. A la seva feina utilitza imatge, so, text i pràctiques performàtiques. A Llampec: Agitar amb força (fruit de la seva residència al MACBA) prova estratègies de simulació sonora per transformar la percepció del que s'observa, resultat del seu desig d'explorar la forma en què es construeixen la ficció i l'artifici al cinema per aplicar-los a un espai real.