Juan Carlos Lérida
Foto: Daniel Olsson
Juan Carlos Lérida. Ballarí, coreògraf, pedagog, investigador en dansa i comissari artístic. Grau superior en coreografia i interpretació i premi extraordinari 2007 de l'Institut del Teatre. Juan Carlos Lérida se'ns presenta com un artista del flamenc empíric.
Professional que navega entre disciplines, te la capacitat de reunir en un mateix escenari diferents artistes i aprofundir en la investigació sobre el flamenc, el cos i la improvisació. Bases i senyes d'identitat que l'han portat a desenvolupar les seves obres més destacades com ara “L'art de la guerra” (2007); 'L'aprenentatge' (2012); 'ToCaBa' (2013), la trilogia sobre Els Cossos del Flamenc: "Al Toque" (2011), "Al Cante" (2014 i "Al Ball" (2016) o "La litúrgia de les hores" (2021).
La investigació que desenvolupa Lérida en l'àmbit de la divulgació empírica del flamenc, a través de les seves creacions i tallers, podria situar-se a mig camí entre la formació i el comissariat artístic. En aquesta primera línia que separa les etiquetes més utilitzades en això de les arts escèniques.
Col·laborar amb Calixto Bieito o Joaquín Cortes, dirigir i coreografiar per a Olga Pericet o Pol Jiménez, així com reunir en un escenari números tan disbarats com María Muñoz (Mal Pelo), Candela Peña, Belén Maya, La Chana, Rocío Molina, Niño de Elche, Sol Picó al cicle que va idear per a Mercat de les Flors des del 2009, el presenta com un creador en la seva màxima expressió.
Dedica el seu temps a la investigació, la direcció escènica, la coreografia i la interpretació, sense deixar de banda la seva tasca com a pedagog a l'Institut del Teatre i altres centres d'Europa i els Estats Units, així com el comissariat per al festival flamenc Tanzhaus NRW (Dusseldorf). Lérida acaba de publicar el llibre “El mètode flamenc empíric” on posi negre sobre blanc a les noves metodologies de creació i pedagògiques en l'àmbit de la dansa i el flamenc.
CHER
Cher és un projecte performatiu, sonor i estètic en forma de solo de dansa que, acompanyat per espais sonors, pretén explorar les nocions d'afinació i distorsió. Procura examinar els vincles entre el cos i la seva transformació, la imatge i els seus límits ètics i estètics. Col·locant en fricció paradigmes de la imatge corporal i els cossos desafinats (per l'edat, la dissidència o la seva pròpia transcorporeïtat).
Fa més de 25 anys de la posada en escena del processador d'àudio auto tune. Primer com una eina per descobrir petroli i més tard com a processador digital que podia reflectir la “imperfecció afinada” o la “desafinació perfecta”. És a través d'observar la fricció en les permanències de paradigmes socials, culturals, polítics i artístics em sento seduït a vincular aquest projecte amb els conceptes d'afinació i distorsió, com una manera de comprendre les accions de torçar o desequilibrar la disposició de figures a general o d'elements artístics. Accions que em fan preguntar-me sobre la desafinació i distorsió del meu propi cos ja que si l'autotune, com a eina digital, afina la veu desafinada, quina podria ser la seva analogia en l'àmbit del moviment? I dels cossos? I dels cossos desafinats com el meu? Què seria o com seria l'autotune analògic del moviment? Què hi ha entre l'afinació i la desafinació?
Des del camp de la dansa i moviment, a La Caldera busco generar diverses accions (xerrades, debats, publicacions) que puguin ampliar recursos menys desenvolupats en pràctiques que aborden l'edat, la transformació del cos i la relació d'aquest amb la imatge projectada.
Des del camp de l'enginyeria musical, realitzar estudis que col·loquin les eines de l'àmbit digital en relació amb el cos en moviment, possibilitant una nova relació entre tots dos.
Des de la col·lectivitat artística d‟un centre de creació, proposar trobada amb altres artistes afins o en ressonància amb els fonaments d‟aquest projecte de recerca i creació: dissidències, transformació corporal, distorsió dels llenguatges.
Des d'estudis sociològics, vincular aquest procés de recerca i creació com a dispositiu pedagògic transversal amb l'entorn humà proper i perifèric.
Des dels estudis de recerca artística incidir als espais de pensament i pràctica en art. Generar "Apropaments", que són dispositius performatius, compartits amb el públic, que es construeix durant el mateix procés. "Apropaments" és el nom amb el qual hem anomenat, en les nostres pràctiques, les petites presentacions processuals del procés de recerca. Accions artístiques a partir dels materials trobats fins al moment.
