Parteixo de

Hi vaig amb un substrat de paraules clau: cinema expandit i pràctiques paracinemàtiques; relació entre cos, espai i material; caminar com a metodologia, com a pràctica estètica i de pensament; l’escomesa del pas com a moviment mare; found-footage i site-specific; reedició, perspectiva, imatge, temps.

Com a artista m’he expressat sobretot en dos àmbits, les arts en viu i el guió cinematogràfic, convençuda que tot el que intervé en els processos (humà o no, tangible o no) és viu, és a dir, està carregat de temps (no sempre mesurable ni traçable, però sempre allà).

És per això que la meva pràctica de llarg recorregut consisteix a l’estudi del temps i les seves expressions. Concretament, en com el temps es percep en els cossos i els processos. M’aproximo a la creació des de la fenomenologia. Així, quan arriba el moment de l’obra, aquesta s’aborda sempre des de la relació, entesa com a sincronització efímera entre els temps de la peça i els de les persones, materials o ambients que les alberguen, creuen, etc., inclosa l’artista, que n’és la primera interlocutora. En aquests transcursos m’acompanyen sempre les preguntes «a quina distància» i «en quina mesura». Amb «De lluny» també em pregunto quina formulació seria la millor per col·lectivitzar una investigació fins ara força íntima.

Anteriorment, les meves feines escèniques havien desenvolupat diferents graus de relació entre l’analògic i el digital, entre el fet viu i el registre, entre realitat, percepció i memòria. És així a «La Ciudad» (2019-2022) o «Hasta Agotar Existencias» (2016-2020).

«De lluny» neix d’un desig vital de continuïtat i permanència, d’aleatorietat i intervenció. De la tensió entre parells, el 2022 arrenca una recerca estètica conceptual entorn de la línia, la transmutació i el temps de la imatge, que segueixo per la via pràctica durant la residència a La Caldera.

Passo per

A partir d’aquestes inquietuds, i tenint en compte que disposaré de la Sala 4, plantejo el que segueix per a la residència, amb una durada de poc més de quatre setmanes repartides entre maig i desembre de 2023.

Durant el primer tram, a la primavera, em centro a «tirar línies» per problematitzar la noció de perspectiva i a estudiar la transformació de la imatge. Ho faig, d’una banda, intervenint la relació entre el cos i l’espai, en principi diàfan, amb fil de cosir, amb què formo una trama que proposa la travessa. M’interessa despertar consciència entorn del tram del cos que va de la coroneta al còccix. D’altra banda, em centro a construir i assistir al «trajecte de la imatge», i per això proposo diferents pràctiques que van de l’observació directa d’una arquitectura o paisatge exterior («a ull nu»), fins al registre a través de diferents mitjans i suports (fotografia digital, impressió en paper, observació de l’imprès amb diferents lents, projecció a paret, registre de la projecció, dibuix de línia contínua, etc.). Aquests registres superen de vegades la condició subsidiària i adquireixen autonomia. Allà és quan «neix» o «emergeix imatge».

Durant el segon tram de residència, a l’estiu, genero continus i treballo de manera sostinguda, això és, interrompent la tasca quan toca, però no l’energia de base. Em pregunto com es comporten els materials, entesos en un marc triangular de relació entre l’espai de la sala, el meu cos i el paper. Aquest paper procedeix de revistes i d’antigues enciclopèdies, les pàgines de les quals he desenquadernat, tallat i reeditat com a bobines.

Arribo a

Durant les setmanes d’estiu, des del punt de vista formal, «De lluny» es revela com el que actualment és (en projecte): una pel·lícula que es passeja.

Una pel·lícula que és una instal·lació performativa i que també, segons com, és un llibre desenquadernat, les pàgines del qual s’han retallat i reeditat i que, per analogia, ha esdevingut una pel·lícula.

Les antigues pàgines d’una enciclopèdia, d’una compilació de sabers caducs. Un trasto vell, compacte, pesat, amb una materialitat i un contingut informatiu que és gairebé l’antítesi del que molta gent decidiria col·locar avui dia en el prestatge de casa seva i que algú va deixar a tocar de les escombraries, del contenidor de reciclatge de paper, i que jo vaig detectar i recollir quan encara se’l podia reconèixer com a enciclopèdia. I ara és un rotllo de pel·lícula, quan existeixen molt pocs rotllos de pel·lícula i menys, encara, de pel·lícula de paper.

Això em porta preguntar-me què fem amb els objectes caducs, de les narratives i discursos obsolets: què fem amb aquests cossos?

Jo, que els considero vius, en transformació, potser fermentant, proposo fer pel·lícules que no es mouen, sinó que conviden a moure’s. Que surten del projector i es despleguen per tot l’espai físic; que ocupen tota l’arquitectura i que inviten al passeig, a veure-les mentre es passeja al seu costat. Pel·lícules que s’instal·len en un espai no convencional o en una capsa blanca o en exteriors… en comptes de projectar-se en la pantalla bidimensional d’una la sala fosca; que van de l’enquadernació de llom i la prestatgeria de casa d’algú a la sala expositiva, a la mirada col·lectiva. Pel·lícules de paper i que, com a material fotosensible, per l’efecte de la llum se segueix velant durant el temps d’instal·lació. Un paper on, qui sap, s’hi podrien revelar altres narratives.

Segueixo amb

Centrada en «De lluny» com a projecte de «pel·lícula que es fa» des del passeig, la mirada i el tacte, durant d’últim tram de residència a La Caldera (gairebé a l’hivern), desitjo fer una pràctica de permanència en els gestos de tall i muntatge de pel·lícula. Aquella setmana, amb aquella activitat, penso l’S4 com a lloc-taller porós, sense moments de concreció espectacular, però obert de manera permanent a la visita. La meva curiositat per a qui s’apropi: conversar entorn del que cada persona percep i entén de la «convenció cine», així que em ve de gust rebre preguntes i fer-ne dues: «què fa d’una pel·lícula “pel·lícula”» i «què fa d’un passeig “passeig”?».

Residència del 3 d’octubre al 16 de novembre en xarxa amb la Mostra In Situ.

Participen a la programació del ‘Cicle Acció Mutant. Intervencions a l’espai’ amb la proposta treballada durant la seva residència ‘Un paseo colectivo’ (Exterior. Les Corts - Noche)'.