Diu Roland Barthes que a vegades n'hi ha prou amb una paraula per posar a treballar un fantasma. «Dic fantasma», explica, «a un retorn de desig, d'imatges que ens envolten, que es busquen en nosaltres a vegades tota una vida i que molt sovint es cristal·litzen en una paraula que, una vegada trobada, indueix el fantasma a la seva exploració, a l'exploració a través dels diferents fragments del saber».

La paraula de Fernando Gandasegui és 'resta'. La seva exploració arranca des de la intuïció del fet que la projecció creativa - aquell destí al qual un voldria dirigir-se quan comença a treballar - acaba sent substituïda pels restos que aquest mateix procés semblava descartar pel camí. Per esbrinar-ho, ha generat una mena d'exercici oblic a la inversa. Si els exercicis oblics passen per desatendre l'objectiu, en el seu cas, sembla que el que és oblic és l'objectiu: fer una cadira. La pràctica de Fernando s'ha mogut sempre en la immaterialitat del text i la performativitat. Dic que l'objectiu és oblic perquè amb ell s'autosotmet a un procés que l'obliga a una rutina de treball amb la matèria que res té en comú en un principi amb la seva pràctica. Fernando es dóna un objectiu desviat per mesurar el desviament inherent a tot procés creatiu. El que resulta curiós, i per això citava Barthes, és que Fernando sempre ha volgut fer una cadira. El seu fantasma de sortida és la cadira, la paraula per posar-lo a treballar es resta.

Text d'Anna Manubens per a la publicació que acompanya a la seva exposició entre, hacia, hasta, para, por, según, sin del EACC de Castelló, on Fernando Gandasegui mostrarà part del procés de treball de El resto.

Col·laboradors d'El resto Marc Vives, Sandra Gómez i Anna Manubens.